dilluns, 24 de juliol del 2017

La força salarial, cap a un salari universal?

" De cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats". És una frase històrica encunyada per Karl Marx que es va publicar l'any 1891 i que feia referència a una formula de repartiment de la riquesa. Marx afirmava que en una fase superior del comunisme en la qual la riquesa generada assolís cotes més elevades, es podria redistribuir més eficaçment la riquesa, i el treball deixaria de ser font d'explotació.  Mentrestant i atesa la diversitat humana i les pròpies capacitats, caldria que la retribució salarial seguís el principi de "a cadascú segons la seva aportació". 

L'evolució posterior de l'economia i de la societat va desbordar completament aquests principis i el capitalisme triomfant ha imposat un principi que ha normalitzat la precarietat i premiat el despotisme, l'especulació i la depredació. Avui la precarietat és un dels motors de l'economia i la competència ferotge entre empreses i treballadors és un dels estímuls sobre el qual pivota l'economia mundial. 

La crisi de 2008-2017 ha servit per e fer reformes laborals que normalitzen la precarietat i els baixos salaris, la temporalitat i la competència ferotge. Les reserves de ma d'obra barata són immenses i la patronal i els jerarques de l'economia ho saben, per això impulsen una legislació cada cop més laxa que permeti estendre i normalitzar la precarietat. El que veiem cada dia als hivernacles d'Almeria, als camps de Lleida, al sector turístic, a la construcció...és una creixent i normalitzada precarietat. Salaris que no arriben als 800 euros, eliminació de pagues extres, vacances sense pagar, increment d'hores extraordinàries, llargues jornades, pressió, jerarquia creixent, figures il·legals com la del fals autònom.... 

Ara mateix conviu una doble xarxa laboral on per un cantó hi ha la gent que té contracte indefinit i un lloc de treball més o menys normalitzat, i una immensa massa precaritzada formada per joves, dones, majors de 45 anys, aturats i aturades, treballadors temporals...que han de competir amb una ma d'obra immigrada cada cop més esclavitzada i amb les lesgislacions laxes de molts països del sud. El fenomen ja és a escala global i la tendència apunta a una major competència i precaritzaci i a un anivellament per baix de les condicions laborals.

Els sindicats es limiten a exigir millores en el millor dels casos però la realitat és que cada col·lectiu lluita per mantenir o millorar les seves pròpies condicions, sense perspectiva global de classe i evidentment sense tenir en compte l'impacte ecològic de les activitats econòmiques. Som davant de reivindicacions sectorialitzades i sovint classistes i antiecològiques. 

Enfront d'aquesta situació, tolerada i fomentada per l'Organització Internacional del Treball, cal reivindicar mesures dràstiques i radicals que aturin d'una vegada per totes la precarietat. Per això seria interessant la proposta d'implantar un salari mínim interprofessional universal de 1500 euros o l'equivalent en les diverses monedes mundials, i a la vegada prohibir per llei la degradació ecològica que permet a empresaris globals contaminar i operar a escala global. 

Ho resistiria el capitalisme? Resistiria el capitalisme l'abolició de la precarietat i el maltracte humà? Ho resistiria la producció? És a dir, es desincentivaria la producció de bens i serveis a escala global? Aniriem a un escenari d'hiperinflació i de reducció dràstica de la producció? Són interrogants sense resposta simple, però és cada cop més evident que l'assimetria salarial global ens porta al caos, la violència i l'explotació, i alguna cosa cal fer al respecte. La història és dinàmica i els qui havien predit la fi de la història avui han quedat totalment desplaçats. 

Probablement la instauració d'un salari universal faria trontollar els fonaments del capitalisme però tampoc seria cap tragèdia que durant un temps les desigualtats desapareixessin. La proposta s'hauria de combinar amb una major democratització de l'economia mitjançant l'impuls del cooperativisme, del sector públic i de noves formes de propietat i gestió col·lectiva.