Si fessim una repassada de tota la literatura relacionada amb el procés sobiranista trobariem rius de tinta que parlen del tema, des de fa anys. La cosa no ve d'ahir. L'any 2009 es va fer la primera consulta popular d'Arenys de Munt, que va marcar un punt d'inflexió en les mobilitzacions sobiranistes i va esperonar tot un moviment popular que durantuns 3 anys va organitzar centenars de consultes similars arreu del territori.
Un altre punt destacat va ser la manifestació de l 'Onze de setembre de 2012, la primera manifestació més massiva de la història, amb un milió de persones als carrers de Barcelona. Va ser la primera d'una sèrie de 5 anys consecutius en què el poble català sortira massivament al carrer. Un milió llarg anual manifestant-se per la independència, malgrat els intents dels sectors immobilistes ( Unió Democràtica de Catalunya, Iniciativa per Catalunya, Partit dels Socialistes....) fent tot lo possible per rebaixar el llistó ideològic de les mobilitzacions i encaixar-les en el marc de l'autonomia i el que permet el règim del 78. La Via Catalana, la V baixa....cada any una massiva i original mobilització, transversal, històrica i amb ressó internacional.
El 2014 va ser l'any de la consulta, el famós 9N, en què 2,3 milions llargs de persones van anar a votar majoritàriament per la independència. El procés judicial que s'ha desfermat arran del 9N ha donat la volta al món.
I vet aquí que tot aquest procés ha vist nèixer el processisme, un fenomen polític en el qual bona part dels quadres i partits independentistes viuen instal·lats i del que potser alguns no en voldrien sortir. La famosa pastanaga i el burro és una tàctica tradicional que de vegades és infal·lible; mantenir la tensió per anar guanyant eleccions autonòmiques i no sortir del cercle viciós de la dependència del regne d'Espanya.
Però alerta perquè no només la dreta independentista se sent còmode en aquesta tessitura. El procés, i la seva degradació, el processisme, han creat un artefacte antagònic que també és una forma de processisme. L'oposició frontal a la independència i l'apel·lació constant a un nou encaix autonòmic és un mantra processista que fa dècades que dura, i dissortadament no només la dreta socialdemòcrata encarnada pel PSC-PSOE la practica sinó que fins i tot la vella ICV ( la dels deutes amb la Caixa) i la seva actualització en forma de franquícia de Podemos ( els comuns) també practiquen, especialment alguns sectors més vinculats a la cúpula representada per l'agressiu Coscubiela.
Per tant, cal posar data i pregunta i fer el referèndum per la independència i la República o correm el risc de viure immersos en una espiral processista en què uns i altres ens enredaran per seguir com sempre. Uns amb els cants de sirena del victimisme i el processisme indepe, i els altres amb l'engany seductor de l'imperialisme en forma de processisme fraternal. Cal per tant no defallir i fer el RUI, amb risc de perdre i posar data final al procés.
Les lluites es guanyen o es perden, i més enllà dels càlculs electorals cal apostar per la honestedat i intentar-ho fins al final. Si utilitzen la força per impedir-nos votar, si perdem la votació, si ens reprimeixen, si no ens en sortim, serà moment de mirar als ulls al poble i assumir responsabiliats, dir ben clar que hem perdut i que la lluita continua. M'estimo més perdre amb dignitat que viure agenollat en aquest imperi espanyol que ens vols convertits per sempre en una autonomia, ja sigui en versió fraternal o en forma d'un perpetu encaix obligat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada