divendres, 11 de gener del 2013

La patronal, embogida

Les darreres declaracions del vicepresident de la CEOE Jesús Terciado, afirmant que cal crear un contracte per a joves i unes retribucions de salari mínim xifrades en 645 euros, formen part d'una escalada en les posicions ideològiques de les dretes econòmiques, que en aquest país viuen al marge de la democràcia.

Declaracions com aquesta i d'altres com ara que s'ha d'aprofundir encara més en la flexibilitat (destrucció de convenis i de negociació col·lectiva) i en la moderació salarial (òbviament dels de baix) són un pas més d'una deriva de radicalització i violència patronal que ens acabarà portant a un carreró sense sortida.

El gran empresariat espanyol (i el català, que és tan neoliberal com l'espanyol) és hereu directe del franquisme, ja que moltes fortunes empresarials es van forjar en el marc de la dictadura a través del clientelisme i els tractes de favor. Van passar a la transició en una posició de força i avantatge i s'han continuat enriquint a còpia de pràctiques fraudulentes, frau fiscal, guany fàcil, mala gestió, gestió piramidal i antidemocràtica i d'altres coses pitjors. Però és que a més d'escassa o nul·la qualitat democràtica, aquesta gent és d'una ineficiència llegendària. Una de les seves pràctiques més habituals és anar a parlar amb els representants electes, en plan lobby i actitud en part paternalista, ploramiques i, finalment, xantatgista.

Amb aquest panorama és impossible confiar en aquesta gent per a generar riquesa perquè d'una banda han demostrat una ineptitud i ineficàcia clamorosa, i de l'altra el seu tarannà antidemocràtic els impedeix repartir la riquesa generada en termes d'equitat democràtica. No acabo d'entendre perquè la llei no és més dura amb aquesta xacra neoliberal. Tanta laxitud de la justícia només s'entén per la poderosa influència que té aquesta rèmora social entre els aparells de poder de l'estat. La mutació de l'empresariat espanyol durant la transició es va fer a la "gattopardo", com palesen els fets.

Afortunadament l'anterior president de la CEOE Gerardo Díaz està empresonat, però aquest desgraciat ja va crear escola i avui els seus escolanets continuen insistint en la màxima que va llençar cap al 2008: "Los trabajadores deben trabajar más y cobrar menos". Òbviament, la recomanació era aliena a la seva persona perquè el molt sàtrapa ha viscut una vida de luxe abans no l'han enxampat (ja veureu com d'aquí quatre dies sortirà lliure i diran que és innocent).

Amb tot és ben clar que aquest influent i poderós sector de la societat aprofita el moment d'incertesa per a imposar les seves condicions. La tragèdia de l'atur i el clima d'inestabilitat i por és el caldo de cultiu ideal per a escampar la llavor del pànic entre la classe treballadora (disposada a aferrar-se a qualsevol corda que li llencin) i aprofitar-se de la seva desesperada situació. En d'altres paraules, mà d'obra barata, disponible i abundant al mínim preu. Negoci rodó, deuen pensar els molt irresponsables.

Segons molts organismes internacionals no hi ha possibilitats de creixement econòmic a l'estat espanyol i als Països Catalans, i això es traduirà en més atur. Per tant, ha arribat el moment d'explorar noves fórmules de creació i repartiment de la riquesa. L'objectiu dels propers anys serà treballar per garantir cohesió social i serveis bàsics i mínims a la població. I és ben clar que les fórmules clàssiques han caducat. Segur que ens en sortiríem. Però tenim un problema greu: una dreta econòmica violenta, antidemocràtica i extremadament perillosa. O ho solucionem o aquesta gent s'aniran fent cada cop més forts, amb els riscos que això implica pel conjunt de la població.